Normalització lingüística

Lúcio la reivindica, mentre que Fàbio "té per impossible lo remei", és a dir, és pessimista sobre les possiblitats d'aconseguir-ho.

Per a fer una normalització lingüística cal una planificació lingüística, que és una actitud metòdica destinada a regular i normalitzar llengües. Per què tingui èxit, calen diverses condicions: que es basi en la confiança en la pròpia societat, que hi hagi una tendència autentificadora de la llengua en què esta sigui considerada apta per a tots els usos i no estigui supeditada a altres llengües, i que es produeixi una èmfasi sobre la modernitat que representa la llengua i la cultura a normalitzar; a més, requereix un procés d’unificació cultural des dels punts de vista extern –una presa de consciència d’unitat cultural i lingüística- i interna –la superació del marc diglòssic.

Així, Despuig,  en el fons està fent servir els arguments que segles més tard Ninyoles propugna: normalitzar la llengua, prestigiant-la, evitant el bilingüisme i la diglòssia, convertint-la en instrument d’unitat interna i externa des dels punts de vista cultural, lingüístic i polític, fent-la un instrument de modernitat i d’orgull lingüístic dels parlants, fent-la servir per a tots els usos.