Autoodi

Joan Fuster a Nosaltres, els valencians diu que al segle XVI els escriptors valencians van abandonar el conreu del català i es van passar al castellà de manera brusca. Així, la castellanització va ser ràpida, efectista i voluntària per diversos motius: perquè el negoci editorial estava encarat cap al mercat castellà, perquè la cort des Trastàmara era castellana i això afectava la castellanització de la noblesa, que es dirigia als literats locals i es feia sentir el bilingüisme. Tot i això, la llengua domèstica seguia sent el català, i així la castellanització literària no va anar acompanyada, al principi, de la castellanització social. Més tard, però, es va donar un fenomen de castellanització social, lligat a la situació de classe: l’aristocràcia castellanitzada, al segle XVI, esdevé un focus de castellanització enmig de la societat i la gent acaba parlant castellà per mimetisme, com a senyal de distinció.

Per a Ninyoles, el desig de reconeixement és un desig d’estatus social; mentre en una societat es valori positivament un dels idiomes que hi coexisteixen, de manera que els individus que el posseeixen són millor reconeguts, i es jutgi negativament l’altre idioma, els usuaris d’est últim poden tendir a la substitució lingüística, ja que maximitzen la seua pròpia valoració. Al segle XVI la noblesa començava a parlar castellà. N’és un exemple la comminació de Jaume Gasull a Bernat Fenollar (1561) perquè abandoni les temptatives puristes i es deixi estar de fer una llengua de laboratori (“no tenteu Déu i la paciència a gent tan enorme, cruel i salvatge”), i un altre és Narcís de Vinyoles (1510), elogiant el castellà com a llengua superior al català.