Sobre la llengua natural

Despuig exposa que coneix la llengua catalana, castellana i la llatina, però que la defensa de la naturalesa pròpia [la defensa de la nació catalana] li exigeix l'ús de la llengua catalana. Per "naturalesa pròpia" entén tot allò que és propi dels tortosins en tots els diferents aspectes de la vida social, econòmica, política cultural i l'ús de la llengua.

Com que Despuig és natural de Tortosa, necessàriament ha de redactar la seua obra en llengua catalana, perquè esta és la manera natural de parlar dels tortosins.

Despuig no rebutja el coneixement i ús de la llengua castellana, perquè el castellà ha esdevingut llengua universal per la seua extensió europea, però es mostrarà radicalment intransigent quan s'empra entre els propis tortosins.

D'altra banda, és conscient que manquen textos sobre els inicis de Catalunya que puguin recolzar la seua exposició històrica i no haver de quedar-se en la tradició oral, i per això prova de donar una raó. Ho fa des d'una postura lingüística, que representa una reflexió diacrònica de la llengua catalana i la seua evolució en l'ús del llatí vulgar. El plantejament lingüístic és que la llengua catalana s'està obrint pas en el món culte aclaparat per l'ús d'un llatí elegant ric en el lèxic, però encarcarat i poc eficaç, mentre que l'eficàcia és en el català. Així, ens diu que cal escriure en català i no en llatí, malgrat que demostra una seguretat molt gran en tot allò que fa referència a l'obra llatina.

De Francesc Guirado i Pagès. "Erasme de Rotterdam i Cristòfol Despuig: Los col·loquis de  la insigne ciutat de Tortosa", dins Nous Col·loquis, IV: Tortosa, Ed. Centre d'Estudis Francesc Martorell, 2000, pàg. 117-136