Sobre
la llengua natural
Despuig exposa que coneix la llengua catalana,
castellana i la llatina, però que la defensa de la naturalesa pròpia [la
defensa de la nació catalana] li exigeix l'ús de la llengua catalana. Per
"naturalesa pròpia" entén tot allò que és propi dels tortosins en tots
els diferents aspectes de la vida social, econòmica, política cultural i l'ús
de la llengua.
Com que Despuig és natural de Tortosa, necessàriament
ha de redactar la seua obra en llengua catalana, perquè esta és la manera
natural de parlar dels tortosins.
Despuig no rebutja el coneixement i ús de la llengua
castellana, perquè el castellà ha esdevingut llengua universal per la seua
extensió europea, però es mostrarà radicalment intransigent quan s'empra
entre els propis tortosins.
D'altra banda, és conscient que manquen textos
sobre els inicis de Catalunya que puguin recolzar la seua exposició històrica
i no haver de quedar-se en la tradició oral, i per això prova de donar una raó.
Ho fa des d'una postura lingüística, que representa una reflexió diacrònica
de la llengua catalana i la seua evolució en l'ús del llatí vulgar. El
plantejament lingüístic és que la llengua catalana s'està obrint pas en el
món culte aclaparat per l'ús d'un llatí elegant
ric en el lèxic, però encarcarat i poc eficaç, mentre que l'eficàcia
és en el català. Així, ens diu que cal escriure en català i no en llatí,
malgrat que demostra una seguretat molt gran en tot allò que fa referència a
l'obra llatina.
De Francesc Guirado i Pagès. "Erasme de Rotterdam i Cristòfol Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", dins Nous Col·loquis, IV: Tortosa, Ed. Centre d'Estudis Francesc Martorell, 2000, pàg. 117-136