Sancte Socrates, ora pro nobis!

Com sigui, davant la humil serenitat amb què Sòcrates es posa en mans de Déu, ¡què penosa és la mort de tants cristians, els uns desesperats pels escrúpols de necis confessors, els altres absurdament confiats en supersticions i cerimònies vanes! Fins a morir, ensuma, ens poden ensenyar els pagans.

És de justícia destacar el vigor dramàtic del Convivium religiosum, però es falseja la història si els raonaments que acabem de repassar es presenten, segons tantes vegades s'ha dit, com a distintivament erasmians o s'escriu, per exemple, que "així és la síntesi que Erasme fa entre fe i formació intel·lectual, entre admirar l'Antiguitat clàssica i sentir-se commogut profundament per Jesucrist", donant a entendre que ens trobem solament davant d'un  desenvolupament  i d'unes conclusions privatives de l'holandès. En absolut: Erasme no fa sinó recollir i accentuar, a l'altura dels temps i de la seua personalitat, uns supòsits que pertanyen al patrimoni fundacional dels studia humanitatis. Petrarca pot brindar-nos de nou una demostració senzilla i eloqüent. Erasme ho coneixia i ho admirava, però era del parer que s'havia quedat untant demodé; i, naturalment, mai ho va considerar com un mentor de relleu en la seua pròpia formació. Per això mateix és més suggestiu comprovar que costa ben poca feina reconstruir amb textos petrarquians, i quasi punt per punt, les pàgines més famoses de tot el corpus erasmianum.

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm. 754. pàg. 137-138.