La religiositat dels humanistes

Vegem confluir este cabal d'interioritat amb les venes de la tolerància, optimisme antropològic o esment en la llei natural que acabem de guaitar; recordem que són totes les aigües que es remouen amb les de la deu d'una manera inextingible passió per Jesucrist, Déu i home, i tindrem justament la religiositat d'Erasme. Amb la seguretat d'un gran mestre, Eugeni Asensio l'ha compendiada en quatre trets: "el retorn a les fonts primitives del cristianisme, l'exhortació a la lectura de la Bíblia per tots els cristians i en llengua vulgar, la superioritat del cristianisme interior sobre les exterioritats i cerimònies i la preeminència de l'oració mental sobre la vocal". Per no sortir de la Paraclesis, podríem reduir-la a una parell de línies on se somia un nou gènere de fidels que no es constrenyi a cerimònies i proposicions, sinó que adori Jesús en el cor i amb la conducta: "quod Christi philosophia non cerimoniis tantum et propositionibus, sed ipso pectore totaque vita referret". O podríem parlar simplement de 'culte en esperit'. En tot cas, el punt que em sembla rellevant destacar és que el nucli de la religiositat erasmiana és també el nucli de la religiositat característica dels humanistes, segons l'exigia qualsevol visió coherent dels studia humanitatis en el marc de la fer cristiana que seguia sent-los pròpia i irrenunciable.

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm. 754. pàg. 145.