Erasme, el professor d'humanitats

No, l'Erasme d'empremta mes profunda, àmplia i duradora no està en el personatge públic, ni tan sols en el pensador, sinó en el professor d'humanitats. El seu va ser un tarannà de pedagog més que d'erudit, més preocupat per aprendre coses útils per a ensenyar-les als altres que per descobrir veritats noves d'aplicació incerta. Tant les estrelles com els enemics de l'humanisme menyspreaven les "menudències de gramàtics": Erasme les va assumir amb orgull i va reservar els llibres "ad institutionem studiorum" per al volum primer de la seua Opera omnia. Valla no podia veure amb molt bons ulls que Niccolò Perotti treballés en uns Rudimenta grammatices: Erasme va tenir la intel·ligència generosa i humil de compondre tots els manuals que els màxims humanistes no s'havien dignat a escriure. A la tasca l'animava, per a començar (però de cap manera per a quedar-se aquí), una fe sense prejudicis que el llatí podia mantenir-se en diàlegs sempre àgil amb el món contemporani i assimilar-se igual que una llengua vernacla, sense ni tan sols caldre embolicar-se en regles i preceptes, sinó gràcies a la familiaritat amb els autors, amarant-se en els modismes, els adagis i les peculiaritats irreductibles a la lògica, en un aprenentatge que no s'hauria de distingir dels joc, la lectura per plaer i l'experiència quotidiana.

Francisco Rico. El sueño del humanismo. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Col·lecció "Alianza Universidad", núm 754. pàg. 108.