La Rhetorica ad Herennium: l'obra

El títol amb què coneixem l'obra no és l'original, sinó una confecció del contingut del llibre amb el nom del destinatari, però s'ha suggerit que devia dir De ratione dicendi.

Quant a la data de composició, els editors més recents la situen entre els anys 86 i 83 aC, cosa que la faria estrictament contemporània del tractat ciceronià De inuentione. Ara bé, encara que la data de composició sigui la mateixa, l'edat dels autors no ho era, ja que Ciceró havia de tenir entre els vint i vint-i-quatre anys aleshores. Altres característiques diferencials és que dóna en llatí tota un preceptiva que fins llavors només es coneixia en grec, mentre que De inuentione té uns objectius més ambiciosos, ja que està marcat per la filosofia, es dedica a estudiar la funció de l'orador i al·ludeix sovint a les relacions entre l'eloqüència i la saviesa. De fet, la Rethorica ad Herennium té un regust d'arcaisme i un estil que no té l'obra de Ciceró: clàusules artificialment equilibrades, amor als sinònims, jocs de paraules, hipèrbatons i asíndetons, llenguatge inflat en les conclusions de cada llibre i repetició del que ja s'ha dit; hi ha un contrast entre l'estil eixut dels preceptes i l'estil alegre dels exemples; destaca l'estil tècnic de manual escolar i la claredat d'exposició, mentre que algunes de les irregularitats es deuen a l'afany de brevetat.

Descripció de l'obra

En el Llibre primer l'autor dedica el pròleg a Gai Herenni. Defineix l'ofici d'orador dient que consisteix a parlar de tot allò que pertoca a les relacions entre els ciutadans, tot fent-se aprovar, en la mesura del possible, pels oients. L'orador ha de posseir les qualitats de la invenció, la disposició, l'elocució, la memòria i l'acció, mentre que els mitjans per aconseguir estes qualitats són la teoria, la imitació i l'exercici. Així, ha d'aconseguir tenir uns oients atents, dòcils i benèvols, mentre que l'exposició o narració dels fets ha de ser breu, clara i versemblant.

Al Llibre segon diu que l'argumentació més completa i més perfecta és aquella que comprèn la proposició, la prova, la confirmació de  la prova, l'adorn i el resum, mentre que les conclusions han de tenir tres parts, una recapitulació, una amplificació i la crida a la compassió.

El Llibre tercer distingeix el gènere deliberatiu del gènere demostratiu, en les causes del qual es trauran elements per a la confirmació o la refutació. L'exordi serà emprés a partir de la nostra persona, de la persona de qui parlem, dels oients i dels fets, mentre que les conclusions han de ser breus i en forma de recapitulació. La disposició pot dependre de les regles de l'art o de les circumstàncies del moment. Tracta també de la confirmació i de la refutació dels les argumentacions, i de la pronunciació i de la memòria.

En el Llibre quart reflexiona sobre l'ús dels exemples dels manuals de retòrica, exposa la teoria dels tres tipus d'estil -l'elevat, el mitjà i el simple- i exposa quins són els tres estils defectuosos -l'inflat, el flàccid i  el sec i exsangüe-. Exposa que una elocució apropiada i perfecta ha de ser elegant, agençada i digna, expressada amb figures de dicció, trops i figures de pensament. Finalment, aconsella el destinatari que estudiï i s'exerciti per tal d'aconseguir expressar-se com un veritable orador.

Conclusions

La doctrina continguda a l'obra consisteix en una mena de síntesi de les dues grans tradicions, l'aristotèlica i la isocràtica. Es pot apreciar la influència de la Retòrica d'Aristòtil en els capítols referits a les parts del discurs, als procediments de la invenció, a la distinció de les virtuts, a l'estudi dels tres estils, mentre que la influència d'Isòcrates és percebuda sobretot en la classificació de les figures i en la insistència amb què l'autor recomana al destinatari de lliurar-se contínuament a l'exercitació. També s'hi poden apreciar algunes influències de l'escola dels oradors rodis, caracteritzats per l'estil sobri, davant dels asiàtics, mes exuberants. Ara bé, mai no s'ha pogut saber com l'autor va aconseguir estes doctrines. 

Es comprova, però, una tendència a l'eclecticisme, igual com en política. Amb tot, és singular per tres de les cinc parts en què la tradició havia configurat tota l'ars: en primer lloc, l'estudi sistemàtic de l'estil, la divisió en dels tipus d'estil en tres i l'estudi de les figures; en segon lloc, el treball fet sobre la pronunciació; finalment, la part dedicada a l'estudi de l'art de la memòria, sobre la qual també van parlar Ciceró i Quintilià, però no van ensenyar, com fa el nostre autor, el conreu de la memòria artificial, ni de l'ús de les diferents tècniques per conrear-la -els loci i els imagines.

De Anònim. Retòrica a Herenni. A cura de Jaume Medina (introducció, traducció i notes). Barcelona: La Magrana, 2003, pàg. 12-26. Col·lecció "L'Esparver Clàssic", núm. 46.