L'epopeia

L'epopeia és una imitació narrativa en vers, amb faules compostes de manera dramàtica. Ha de tractar d'una acció sencera i acabada, amb un començament, un terme mitjà i un fi perquè produeixi el plaer que li és propi. No ha de ser com les narracions històriques, que necessiten veure un sol temps, però no una sola acció com ha de tenir l'epopeia. Ha de tenir les mateixes parts que la tragèdia, llevat del cant i de l'espectacle. També cal que estigui expressada en forma bella. Ara bé, es distingeix de la tragèdia per l'extensió, ja que cal que es pugui veure el començament i el final, però l'epopeia pot tractar alhora moltes parts de l'acció i fa que l'oient (llegir és escoltar) tingui visió de conjunt, cosa que no pot fer la tragèdia, i també se'n distingeix per la mètrica, ja que l'epopeia es fa en metre heroic -hexàmetre dactílic.

Cal que el poeta digui poques coses, ja que és un imitador i cal mesurar els elements meravellosos, tot i que en l'epopeia es pot arribar a expressar coses i fets irracionals o impossibles, però mai han de ser increïbles. És a dir, torna a expressar la idea que -les narracions- poden ser falses, no veraces, però han de ser versemblants.

El poeta és un imitador: com el pintor o qualsevol artista que duu a terme imatges, cal que imiti mitjançant la dicció representant les coses com eren o són, com diuen o semblen, o com han de ser. Ha d'evitar errors propis de la poètica (expressar-se malament) o aliens (no documentar-se o no conèixer bé de què parla). Ara bé, no n'hi prou que el poeta expressi només el seu pensament, ja que ha de tenir present qui actua o parla i qui escolta (llegeix), per evitar produir un mal -està dient que l'artista té un compromís ètic.

Incideix una altra vegada amb el tema de la versemblança en dir que és preferible un element impossible que convenç que no pas un de possible que no convenç. Es pot criticar que l'argument sigui impossible, il·lògic, erroni, contradictori o vagi en contra d'allò recte des del punt de vista tècnic.