David de Donatello
Cap al 1430. Altura: 1,58 m. Bronze.
Museu del Bargello, Florència.
El David en bronze ja no és l'heroi segur d'ell mateix, sinó un adolescent pensatiu, quasi sorprès de la seua gesta. El cos està lleugerament balancejat; la cama, doblegada en el pas, no el sosté, i ha de fer força sobre l'altra torçant el maluc. La diagonal exterior de l'espasa, massa pesada, accentua la inestabilitat i l'oscil·lació del cos, que es tradueix en el joc mòbil dels reflexos sobre los tènues sortints dels músculs del tòrax i del ventre. Aparentment, l'estàtua es una concessió al classicisme "gentil" de Ghiberti, però, en realitat, revela una primera manifestació de la vaguetat malenconiosa del mite por sobre de la certesa històrica.

En la practica és Donatello qui "inventa" l'escultura alliberada del marc arquitectònic. Esta escultura de David,  que estava situada al pati del palau dels Mèdici, continua suscitant polèmiques erudites. Entre altres coses, seria el primer nu modern, que no naix per emulació de l'antiguitat sinó com a "cànon de l'home perfecte".

Les connotacions humanístiques s'evidencien pel fet de de mostrar el jove cos del vencedor nu, però amb botes i un barret típic dels pagesos toscans -una  anacronia en una escultura clàssica-. En l'aspecte moral simbolitza el nou tipus d'heroi individual que, amb la seua virtut pot vèncer l'enemic poderós. Donatello ens mostra el seu David ensenyant el cos suaument articulat, en una harmonia de moviment molt sensual, de connotacions praxitelianes; es desvincula de la convenció per a adquirir un sentit més dinàmic. La suau ondulació dels malucs i  la puresa del rostre adolescent emmarcat per una sensual cabellera realcen el sentit poètic de esta obra desbordant d'optimisme i amor per la vida.

La contemplació d'este David ens trasllada a unes coordenades antimedievals, por la confiança total en la integritat física i psicològica de l'home. Donatello plasma com ningú esta funció simbòlica i unificadora que el Renaixement confereix a la figura humana.