El paper específic del diàleg renaixentista: el Discurso dell’arte del Dialogo de Torquato Tasso

Hi ha dos tipus de diàlegs segons el caràcter del text:

1-     Diàlegs civils i morals: tracten d’aspectes pràctics, relacionats amb qüestions de la vida coetània.

2-     Diàlegs especulatius: versen sobre aspectes teòrics, especulatius i universals no vinculats a una realitat concreta.

Tasso afirma que es poden escriure diàlegs sobre qualsevol temàtica. Comenta que hi ha una tendència a convertir-los en un model oratori basat en una pregunta elemental i una resposta didàctica, amb propensió al gènere dogmàtic, però diu que ideològicament i estèticament són preferibles aquells que s’allunyen del model i introdueixen controvèrsies entre interlocutors cultes.

Diferencia el diàleg d’altres arts dient que la literatura és un art imitatiu, però mentre que la comèdia i la tragèdia imiten les accions humanes, el diàleg imita les accions i els raonaments humans; per tant, la ficció és una opció estètica i el gènere és alhora ideològic. Així, el marc conversacional, les actituds dels interlocutors i la ficció no són elements accessoris, sinó elements per entusiasmar els lectors, tenen una finalitat clara, que és la d’aconseguir que segueixin les reflexions amb plaer.

A partir de Josep Solervicens. “El renaixement del diàleg: vers una caracterització del gènere”, dins de Josep Solervicens. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona: Edicions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 9-34.