El diàleg, una opció també estètica

El diàleg exposa un contingut doctrinal, però és una opció estètica. És un gènere narratiu que interacciona idees i ficció, que són els elements constitutius del text, ja que implica una ficció (crear uns personatges, un marc conversacional i una trama de ficció) i al mateix temps és una prosa ideològica.

Els estudiosos sovint només analitzen l’aspecte ideològic i deixen de banda el component de ficció, però llavors això seria un tractat. El diàleg presenta un conjunt d’opinions, però representa un procés a través del qual es transmeten les opinions a una audiència concreta, en un espai i un temps determinat.

La percepció literària és bàsica en llegir un diàleg: mitjançant la presentació i la representació aconsegueix que el lector absorbeixi el missatge i reflexioni sobre els mecanismes d’emissió del missatge i sobre les reaccions que el missatge suscita en el personatge que intervé en el diàleg, que és diferent de l’autor de l’obra. Si no s’estudia la forma, es pot creure que l’opinió de l’autor coincideix amb l’interlocutor que imposa les opinions o amb l’interlocutor més crític, però la realitat és que la veu de l’autor es el resultat del contrast de les diverses opinions del diàleg, es troba en la ficció conversacional, en la volguda confrontació de parers. El diàleg, així, és el mitjà idoni per a transmetre la incertesa i matisar idees.

Des d’una perspectiva literària, el diàleg és un recurs retòric que vol fer versemblant la ficció.

A partir de Josep Solervicens. “El renaixement del diàleg: vers una caracterització del gènere”, dins Josep Solervicens. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí. Barcelona: Edicions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 9-34.