El Despuig renaixentista: trets culturals
Que
el Renaixement esdevingués un canvi cultural respecte a l'Edat mitjana no
significa que fos sempre un refús absolut, ni que necessàriament hagués
d'haver un rebuig de la tradició medieval ni de la història, ni que necessàriament
hagués de considerar un època de foscor l'Edat mitjana catalana, perquè el
Renaixement s'adaptà a cada circumstància i a cada país, no necessita
mostrar un trencament absolut amb la tradició. Ara bé, sí que és una mostra
de pensament renaixentista l'interès per l'anàlisi o l'explicació dels
fets històrics, l'interès per la fidelitat als escrits i la
hipersensibilitat respecte al llenguatge, i respecte a la fidelitat a la veritat
històrica, el model d'escriptura pura i elegant en llengua vulgar, en fi,
l'interès per la cultura i pel saber de l'humanisme, tot i que al 1550 la
varietat d'interessos i d'actituds havien portat l'humanisme a una
fragmentació i el moviment havia perdut cohesió intel·lectual, potser perquè
estaven assumits els ideals inicials.
L'elogi
de la llengua vulgar és una altre fet clarament renaixentista. Malgrat que hi
havia un auge pel llatí, en certa manera també l'hi havia per les llengües
vulgars i hi havia la consciència que el llatí no era un llenguatge parlat,
sinó paper i tinta, una llengua morta. Despuig explica que el llatí és una
llengua molt important i que el català no té la seua riquesa, però al mateix
temps diu, o ve a dir, que necessita expressar-se en català perquè
l'entenguin i, per evitar la pobresa del català -respecte del llatí-,
necessita emprar neologismes. Fa una lloança constant, en diversos passatges, del
català, de la mateixa manera com molts escriptors contemporanis la feren dels
seus respectius idiomes. Al mateix temps, és conscient de l'afirmació de
Nebrija i Valla que la llengua és companya de l'imperi, perquè sorgeix,
floreix i decau amb ell, per la qual cosa lloa el català i, sense blasmar-lo,
renuncia a l'ús del castellà, per ser una llengua estranya. No deixa de ser
un contraatac a les tesis de l'època, en què es començava a produir una
creixent castellanització, per moda, admiració i imposició.
Un altre fet que ens demostra que és renaixentista és l'interès per la fidelitat filològica dels textos, quan parla del "Tito Lívio arromançat" i explica que -a causa de les males traduccions i de la mala transmissió, és clar- "alguns han rebut gran engany".
Hi ha més fets que fan que Despuig tingui un perfil clarament renaixentista.