Jaume I. "La batalla de Portopí". Llibre dels fets, § 63-69

(I) E dita la missa, En Guillem de Montcada combregà (car Nós e tota la major partida havíem combregat ans que entràssem en sa mar), e ab los genolls ficats reebé son Creador, e plorant (e caïen-li les llàgremes per la cara!).

Aprés açò dixeren qui tendria la denantera, e dix En Guillem de Montcada: -Tenits-la vós, En Nunó...

E dix En Nunó: -Ans la tenits vós, vui...

E dix En Ramon de Montcada: -En Nunó, ben coneixem per què ho deïts ne ho fets: per amor que vós hajats demà les ferides de la batalla, que devem albergar a la Porrassa.

E dix en Guillem de Montcada: -Tot sia, no ens ha què fer.

 (E En Guillem e En Ramon de Montcada havien-se ja acordat que entrò que es trobassen a la batalla dels sarraïns, que no s'aturassen!)

(II) Ab tant venc un hom nostre e dix: -Veus tots los peons, que se'n van e ixen-se de la host!- E pensaven-se'n d'anar!

E Nós cavalcam en un rossí e En Rocafort anà ab Nós, e trobà una egua e cavalcà-hi en es dors, car no hi havia son cavall, que encara era en la nau (e Nós manam que ens traguessen lo nostre cavall defora).

E ab tant trobam-nos ab los sirvents nostres, qui eren bé de quatre mília tro a cinc mília e dixem-los mal: -Traïdors! e com podets anar lla? Car si menys de cavallers vos troben, tots vos ociuran!

E ells oïren que raó los deíem e aturaren-se; e dixeren: -Ver se diu lo rei, que bé anam en guisa d'orats...

E tinguem-los tant així entrò que foren venguts En Guillem de Montcada, e En Ramon, e el comte d'Empúries e aquells de son llinyatge; e dixem-los: -Veus aquí los servents, que us he aturats, que se n'anaven!

E ells dixeren: -Havets-ho feit fort bé.

E lliuram-los-los e anaren-se'n ab ells.

E quan se'n foren anats, a cap d'un poc. Nós oïm gran brogit, e dixem a un troter que anàs a Don Nunó e que es cuitàs, que gran brogit oíem e havíem gran temor que els nostres no es fossen encontrats ab los sarraïns.

E el troter no venc, e vim que massa s'estaven. E dixem: -En Rocafort, anats-hi vós e cuitats-los. E digats a Don Nunó que mala vim vui la sua tarda, que per aventura tal dan porien pendre que no ens ho valria, lo seu dinar, que no és mester que la davantera sia tan lluny de la rereguarda que la davantera no veja a la rereguarda e la rereguarda la davantera. 

E ell dix: -Sol sóts ací e per nulla re no em partiria de vós.

(E parlant ab ell deíem: -Santa Maria, e tant se tarda Don Nunó e els cavallers!... Cert, mal ho fan...)

E Nós estant en estes paraules, oïm los colps e els crits; e dixem: -Ah Santa Maria... Tu ajuda als nostres, que par que trobats se sien!

E en tant venc Don Nunó e Bertran de Naia ab ell, e Llop Xemenes de Luèsia, e Don Pero Pomar e tota sa companya, e En Dalmau e En Jaspert de Barberà; e dixeren-nos: -Com estats aquí?

E Nós dixerem: -Estam ací per los peons, que he feits aturar. Ara sembla'm que es són encontrats, e, per amor de Déu, cuitem-nos!

E dix En Bertran de Naia: -Havets lo gonió de cos?

E dixem Nós: -No.

-Senyor -dix ell-, doncs prenets aquest.

E davallam e vestim-nos lo seu e nostre perpunt e haguem nostra capellina lligada en la testa. E enviam missatge a Don Pero Cornel, e a Don Iximèn d'Urrea, e a N'Oliver que es pensassen de cuitar, que la batalla era.

I descavalcàrem i ens posàrem el seu i el nostre perpunt i ens lligàrem la capellina a la testa, i enviàrem missatge a Don Pero Cornel, a Don Eiximèn d'Urrea i a N'Oliver perquè vinguessin a cuita-corrents, que hi havia la batalla.

E Nós en aquell lloc on s'encontraren trobam un cavaller, e dixem-li: -Com ha estat açò? -Ni: -Què han feit los nostres?

I Nós trobàrem un cavaller en el lloc on hi havia hagut la topada, i li demanàrem: -Com ha anat, això?- I: -Que han fet els nostres?

E dix: -El comte d'Empúries e els del Temple anaren ferir als de les tendes, e En Guillem de Montcada e En Ramon anaren ferir a la mà esquerra.

I digué: -El comte d'Empúries i els del Temple llançaren un atac contra els de les tendes, i En Guillem de Montcada i En Ramon anaren a atacar l'ala esquerra.

E dixem Nós: -E sabets-ne àls?

I Nós diguérem: -I en sabeu res més?

-Oc, que tres vegades han vençut los cristians als sarraïns e els sarraïns als cristians tres vegades.

-Sí, que tres vegades han vençut els cristians als sarraïns i tres vegades els sarraïns als cristians.

E puis dixem-li: -On són?

I després li demanàrem: -On són?

E dix ell: -A aquesta serra.

I ell digué: -En aquella serra.

E encontram En Guillem de Mediona (que deïen que en tota Catalunya null hom no junyia mills que ell e era bon cavaller), e eixia's de la batalla, e eixia'l sang per lo llavi, dessús de la boca. E dixem-li: -En Guillem de Mediona, com eixits de la batalla?

I topàrem amb En Guillem de Mediona (que deien que en tot Catalunya no hi havia ningú que justés millor que ell i era un excel·lent cavaller), que se n'anava del lloc de la batalla, i li sortia sang pel llavi, per sota de la boca. I li diguérem: -En Guillem de Mediona, com és que abandoneu la batalla?

E dix ell: -Car só ferit...

I ell digué: -Perquè m'han ferit...

E cuidam-nos que fos ferit de colp mortal que tingués pel cos e dixem: -E de què sóts ferit?

I ens pensàrem que l'havien ferit d'algun cop mortal que tingués al cos i li diguérem: -I com us han ferit?

-D'una pedra que m'han dat sus en la boca, só ferit.

-D'un cop de pedra que m'han encertat a la boca, m'han ferit.

-E sofrits! -dixem Nós; e prenguem-lo per les regnes e dixem-li: Tornats a la batalla, que bon cavaller per aital colp com aquell enfellonir se'n deu, que no deu eixir de batalla!...

-Doncs aguanteu-vos! -diguérem Nós; i li agafàrem les regnes i li diguérem: -Torneu a la batalla, que un bon cavaller per un cop com aquest s'ha d'enfurir en comptes d'abandonar la batalla!...

E a cap d'una peça, que Nós la gardam, no el vim.

I al cap d'una estona, que el miràrem, ja no el veiérem.

(III) E quan fom pujats sus en la serra no eren ab Nós pus de dotze cavallers. E la senyera de Don Nunó, e Rotllan Laí qui la tenia, e siri Guilleumes, fill del rei de Navarra (e podien esser tro a setanta cavallers), e passaren denant Nós.

I després d'haver pujat a la serra no ens acompanyaven més que 12 cavallers. I la senyera de Don Nunó, i Rotllan Laí que la portava, i sire Guillaume, fill del rei de Navarra (i podien ésser uns 70 cavallers), i passaren davant nostre.

 (E sus alt en la serra on estaven los sarraïns estava gran companya d'hòmens de peu, e havia-hi una senyera de vermell e de blanc per llong meitadada, e una testa d'home o de fust al ferre!)

 (I dalt de la serra on estaven els sarraïns hi havia una gran massa d'homes a peu, i hi havia una senyera blanca i vermella partida longitudinalment, amb una testa d'home o de fusta a la punta!)

E dixem a Don Nunó: -Don Nunó, pugem ab aquesta companya que ara van, que vençuts són... que tuit van brescant, e companya que va brescant en batalla no ha qui els escometa, que si els escometien bé vençuts són!...

I diguérem a Don Nunó: -Don Nunó, pugem amb els homes que ara passen, que els nostres han perdut... que els sarraïns van tots espigolant, i si les tropes van espigolant pel camp de batalla vol dir que no tenen ningú que les ataqui, perquè si les atacaven ja foren derrotades!

E anaren-me pendre a la regna ell e Don Pero Pomar e Rui Xemenis de Luèsia, e deïen: -Vui nos ociurets tots!- E: -La vostra ravata nos matarà!- E daven-nos grans sofrenades.

I es precipitaren a agafar-me la regna ell, i Don Pero Pomar i Rui Ximenis de Luesia, i deien: -Avui ens matareu a tots! -I: -El vostre arrauxament ens matarà -i ens donaven grans estrebades.

E dixem-los Nós: -No us cal, que no só lleó ne lleopard... E pus tant ho volets, aturar-me-he; mas Déu vulla que no ens en vinga mal, d'aquest aturar!

I Nós els diguérem: -No cal, que no sóc cap lleó ni cap lleopard... I si tant ho voleu m'aturaré, però Déu vulgui que no ens en vingui una desgràcia, d'aquesta aturada!

E en tant venc En Jaspert de Barberà e dix-li Don Nunó que anàs enant. E dix ell: -Farai-ho.

I aleshores arribà En Jaspert de Barberà i Don Nunó li digué que passés endavant. I ell digué: -Això faré.

E dixem Nós: -Pus En Jaspert hi va, iré-hi jo!

I diguérem Nós: -Com que En Jaspert hi va, també hi aniré jo!...

-E com, vós! -dix Don Nunó-. Ja us ha hom fet lleó, aquí, d'armes? Ben porets veer que tant bo o mellor ne trobarets com vós...

-Què voleu dir, que vós hi anireu! -digué Don Nunó-. És que us acaben de fer el lleó de la guerra, ara mateix? Ja veureu com en trobareu de tan valents com vós o més...

E enans que En Jaspert fos ab aquells setanta cavallers, los moros escridaren-se e anaren gitant peres e faeren se un poc aenant... E la senyera de Don Nunó e aquells qui eren ab ella giraren la testa, e aital, faent bell semblant, davallaren bé un git de pedra punyal contra Nós! E alguns cridaren: -Vergonya!

I abans que En Jaspert hi arribés amb aquells 70 cavallers, els moros es posaren a cridar, i començaren a tirar pedres i avançaren una mica... I la senyera de Don Nunó i els que l'acompanyaven giraren cua, i fent cara de Pasqua davallaren cap a Nós un tret de pedra grossa! I alguns cridaren: -Quina vergonya!

E els sarraïns no els seguiren e aquests nostres aturaren-se.

I els sarraïns no els seguiren i els nostres s'aturaren.

E en tant venc la senyera e la mainada nostra ab cent cavallers bé, que la guardaven, o pus. E dixeren: -Veus aquí la senyera del Rei!

I aleshores arribà la nostra senyera i la nostra mainada, amb 100 cavallers o més que la custodiaven. I digueren: -Ja és aquí la senyera del Rei!

E Nós davallam pel puig enjós e mesclam-nos ab la mota de la senyera e pujam lla sus tots en u, e els sarraïns fugiren.

I Nós davallàrem puig avall, ens barrejàrem amb l'escamot de la senyera i pujàrem amunt tots junts, i els sarraïns fugiren.

(E trobam bé dos mília de sarraïns que anaven denant nos a peu e fugien e no hi podíem aconseguir, tant era ujat lo nostre cavall ni jo ni els altres cavallers!)

(I veiérem que corrien a peu davant nostre 2.000 sarraïns, però no els podíem aconseguir de tan cansat que estava el nostre cavall, jo, i la resta dels cavallers!)

E quan fo la batalla vençuda e fom sus, acostà's a Nós don Nunó e dix: -Bon dia és vengut a vós e a nós, que tot és nostre, pus aquesta batalla havets vençuda!

I guanyada la batalla i havent arribat a dalt, se'ns acostà Don Nunó i digué: -Enhorabona vós i nosaltres, que tot és nostre després d'aquesta batalla que heu guanyat!

Ab tant dixem a Don Nunó: -Anem a la vila, que el rei de Mallorques és a la muntanya e no hi porà aconseguir tant tost com nós (e podets-lo veer en aquella mota, que vestit és de blanc!) e estallar l'hem de la vila!

Després diguérem a Don Nunó: -Anem a la Ciutat, que el rei de Mallorca és a la serra i no hi podrà arribar tan aviat com nosaltres (i mireu-lo com va en aquell escamot, vestit de blanc!) i tallem-li l'accés a la Ciutat!

E Nós que començavem a davallar pel puig enjós e anar al pla, al camí de la vila, venc a Nós En Ramon Alamany e dix: -Sényer, què volets fer?

I quan Nós començàvem a davallar del puig cap al pla, cap al camí de la Ciutat, vingué En Ramon Alamany i digué: -Senyor, què voleu fer?

E Nós dixem: -Volem anar a la vila e estallarem al rei, que no hi pusca entrar...

I Nós diguérem: -Volem anar a la Ciutat i voltarem el rei perquè no pugui entrar-hi...

-Osta, sényer! Farets ço que anc rei no féu, que vença batalla: que allí on l'haurà vençuda no jaga la nuit per saber què ha perdut ni què ha guanyat...

-Fugiu, senyor! Voleu fer una cosa que mai no ha fet cap rei després de vèncer en una batalla: que no s'estigui tota la nit al lloc de la victòria per saber les baixes i els presoners...